1:35:00
«Pygmalion», film 1935.
Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).
(fragment)
«My fair lady, Wouldn't It Be Loverly?», amb Audrey Hepburn (1964).
Joan Oliver, «Pigmalió», adaptació de 1957.
«Llavors, Pigmalió modelà, inspirant-se en el seu ideal, una estàtua de marfil a la que anomenà Galatea. La llegenda conta que l’estàtua de la jove donzella era tan bella i perfecta que en va caure perdudament enamorat. Pel profund amor i devoció que professava a la seva creació, la besava i la vestia amb encantadores teles. Hauria donat el que fos perquè la seva verge de marfil cobrés vida, tal era el seu estat d’apassionament.
«Segons explica el poeta Ovidi, en una de les festes dedicades a la deessa de l’amor, Venus, Pigmalió va elevar-li les seves súpliques». 👉enllaç
«La clau de Pigmalió rau, doncs, en el desenllaç. El tema central no és tant la creació d’una nova personalitat com els efectes d’una reorientació de la personalitat que fan impossible tornar a viure com abans. La mobilitat social, per mediació de la llengua, crea una profunda inseguretat psicològica Per això, trobo desencertat que en la versió catalana de 1986 no es publiqués l’epíleg de Bernard Shaw, on aquest deixa clar com se n’ha d’interpretar el final. El final de l’obra no és el de l’amor entre l’escultor i la seva obra com a Galatea. Liza acaba casant-se amb Fred/Fortuny, també un desclassat però amb bona ascendència, un petit aristòcrata vingut a menys.
«L’obra fou estrenada el 1914 en alemany i el 1916 en anglès. Tingué una primera versió cinematogràfica el 1938 i una versió en teatre musical, My Fair Lady, on s’altera el final de l’obra de manera que s’insinua una relació amorosa entre Higgins i Liza. A partir de la versió cinematogràfica del 1938, Shaw n’escrigué una versió definitiva el 1941, en la qual incorporava l’epíleg ja esmentat: Liza es casa amb Fred i esdevé molt probablement propietària de la floristeria. Aquest epíleg no s’incorporà a la versió catalana del 1986 però sí a la del 1997.
Pigmalió, com sabem, evoca els mites de la Ventafocs i de Galatea –l’estàtua que fa l’escultor Pigmalió i que, després de cobrar vida, acaba enamorant el seu autor.
Pigmalió, com sabem, evoca els mites de la Ventafocs i de Galatea –l’estàtua que fa l’escultor Pigmalió i que, després de cobrar vida, acaba enamorant el seu autor.
«Pigmalió és una faula lingüística explícitament didàctica: evoca el tema universal de fins a quin punt la manera de parlar ens limita l’èxit social. Les adaptacions catalanes han d’aconseguir traspassar d’un món a l’altre, adaptar les relacions intrasistèmiques que es troben en l’original anglès i conservar-ne la intencionalitat crítica. La història sociolingüística específica del català fa complexa i envitricollada aquesta adaptació per les raons que exposo tot seguit». 👉enllaç
Temes de debat i comentari
L'autor, l'obra i el mite clàssic.
Les versions cinematogràfiques i teatrals.
El poder transformador del llenguatge.
El desig de canviar a l'altre.
Llenguatge i classe social.
La manipulació de l'altre.
Els elements simbòlics: l'espill, el bany, la botiga de flors.
El matrimoni per conveniència.
