[24]. 1774. Johan W. Goethe, «Les desventures del jove Werther»

 

 1:16:00

«Werther», film 1938

👉enllaç article llibre

👉enllaç film

 1:43:00

«Wether», de Pilar Miró, 1986.

👉enllaç

 1:40:00

«Young Goethe in Love», 2010.

👉enllaç

Substital: afegiu subtítols a Youtube 👉enllaç

Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).

  

Traducció de Joan Alavedra, 1929.

👉fragment

«Werther seria suposadament l'alter ego de Goethe, encara que també guarda moltes relacions amb un amic de l'escriptor anomenat Jerusalem. Tant Werther com Goethe es van enamorar d'una noia promesa amb un home més gran que ella, però a diferència de Werther, Goethe no es va suïcidar i, en canvi, el seu amic Jerusalem sí. Werther representa, en part, l'ideal de jove romàntic. En ell, hi ha un caràcter obert i liberal, desenganyat de protocols i del que es considerava "políticament correcte". En Werther, trobem una necessitat constant de ser sincer, lluitant sempre contra la falsedat de la classe acomodada de la qual ell en el fons també forma part. Werther és un jove idealista, generós i atent a les desgràcies dels altres. En el llibre, sovint veiem en les seves cartes discursos morals sobre els fets que passen al seu voltant. És un amant de la natura, l'observació de la qual considera que engrandeix l'ànima de l'ésser humà i la dota d'especial sensibilitat».  👉enllaç

Vicens-Vives, 👉fragment inicial

Temes de debat i comentari

L'autor i l'obra a l'origen del romanticisme.

Versions cinematogràfiques.

El cor i les passions vs. el seny i la raó.

El triangle amorós.

L'amor no correspost o la subjectivitat de l'amor.

El suïcidi per (des)amor.

La mort com a solució dels problemes.

El paper tradicional de les dones.

La fal·làcia patètica literària.

[23]. 1877. LevTolstoi, «Anna Karènina»

 1:33:00

«Anna Karènina», amb Vivien Leigh, 1948.

Substital: afegiu subtítols a Youtube 👉enllaç

Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).

 1912

(Barcelona. Edicions Proa, 1985)

«"Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera..." Aquestes són les primeres i conegudes paraules de la novel·la de Lev Tolstoi, Anna Karenina. El present post, però, no se centra en aquestes paraules sinó en un fragment del bell mig de la novel·la on es manifesta el desnivell o décalage entre el desig i la seva realització.

«La vivència del desig pot ser molt més rica que la mateixa realització del desig. Aquesta és la situació que experimenta el comte Vronsky en relació al seu desig de conquerit l’amor d’Anna. Malgrat que Anna abandona el seu marit i es lliura als seus braços, Vronsky no se sent feliç:

«"Però Vronski, a despit de la realització completa d’allò que havia desitjat durant tant de temps, no era feliç del tot. No va tardar gaire a tenir la sensació que la realització dels seus desigs li fornia només un gra d’arena d’aquella muntanya de felicitat que esperava. Això li palesà l’error etern que cometen els homes en imaginar-se que la felicitat és l'acompliment dels anhels. A la primeria que s’uní amb ella i es posà el vestit de paisà, sentí tota la delícia de la llibertat en general, que abans no coneixia, i de la llibertat de l’amor, i estava content, però no per gaire temps. Aviat tingué la sensació que naixia en la seva ànima el desig del desig: la malenconia"». [Pàgina 505]. 👉enllaç

Temes de debat i comentari

L'autor i l'obra en el seu temps.

Les adaptacions cinematogràfiques.

Matrimoni i família vs. adulteri i desig.

La passió amorosa.

Classes i canvi social.

El suïcidi.

[22]. 1903. Jack London, «La crida del bosc»

 1:31:00

«The Call of the Wild», amb Cary Grant i Loretta Young (1935).

Substital: afegiu subtítols a Youtube 👉enllaç

Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).

«The Call of the Wild», amb Charlton Heston (1972), 100'.

👉enllaç dailymotion

 1:37:00

«Call of the Wild», film 1993.

 

«The Call of the Wild», amb Harrison Ford (2020).

 

👉fragment

👉enllaç

«La història de Buck és moltes històries alhora. Ens narra les peripècies del poderós l’animal, és clar; però també és la història dels homes que van sacrificar-se per obrir camí al Gran Nord, i sobretot és un cant a la fusió amb la natura més salvatge. La novel·la vessa bellesa i profunda humanitat: fins i tot els captors del gos són capaços de misericòrdia, admiració i sacrifici. La febre d’or hi és retratada amb una fidelitat que ratlla la cruesa, amb exemples d’una violència fascinant, així com d’aspectes desagradables de la condició humana: la traïdoria del jardiner Manuel o del gos Spitz, la crueltat de l’home del jersei vermell o de Han, la vanitat de Mercè o del propi Thornton. És en aquest marc de duresa que l’autor fa brillar les facetes més nobles dels gossos i dels homes: la fidelitat, la dignitat, l’amistat, la confiança cega en l’altre. Aspectes que brillen com l’or desenterrat entre la neu d’Alaska».

👉enllaç

Temes de debat i comentari

L'autor i l'obra en el temps de la recerca d'or.

Les versions cinematogràfiques.

Literatura infantil o literatura simplement.

El retorn a la vida salvatge.

La lluita per la supervivència i la violència.

La dominació d'altri.

Sofriment i perseverança.

La lleialtat, la companyonia i altres virtuts humanes.

[21]. 1954. William Golding, «El Senyor de les Mosques»

 

 1:30:00

«Lord of the flies», film (1963)

👉enllaç

Substital: afegiu subtítols a Youtube 👉enllaç

Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).

 1:27:00

«El Senyor de les Mosques», film (1990)

👉enllaç

Traducció de Manuel de Pedrolo, 1966.

«The Conch:

Piggy finds the conch, a shell, on the seashore and tells Ralph what it is. He also tells him an innovative idea of how and why to use it. It is then used to gather boys and call an assembly. In this connection, it becomes a symbol of authority, order, and law. It wins not only respect and obedience but also proves that the person who is holding the conch has the ultimate authority. When it is with a person, every boy is bound to pay respect and obey him. That is why Jack attacks conch to end the authority and establishes his own rule. The end of conch is an end of the era of law and order».

👉enllaç 

«El senyor de les mosques és una novel·la distòpica de 1954 escrita per William Golding sobre un grup de nois britànics arrapats en una illa deserta que tracten d'autogovernar-se amb resultats desastrosos. Es tracta de la primera novel·la de Golding, que va passar desapercebuda inicialment però que s'ha convertit en un best-seller, amb diverses adaptacions cinematogràfiques. La seva temàtica controvertida sobre la naturalesa humana i el bé comú l'ha fet mereixedora de ser considerada una de les millors novel·les del segle XX, segons diferents reculls». 👉enllaç

Temes de debat i comentari

L'autor i l'obra a la meitat del segle XX.

Les adaptacions cinematogràfiques.

La civilització vs la barbàrie: les normes socials.

La pèrdua de la innocència.

La dominació dels uns als altres.

La naturalesa intrínseca del mal. 

El fet religiós.

Elements simbòlics: el caragol de mar, el foc encès, les ulleres de Piggy, la bèstia, les mosques.

[20]. 1913. George Bernard Shaw, «Pigmalió»

 

 1:35:00

«Pygmalion», film 1935.

Substital: afegiu subtítols a Youtube 👉enllaç

Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).

 (fragment)

«My fair lady, Wouldn't It Be Loverly?», amb Audrey Hepburn (1964).

👉enllaç

Joan Oliver, «Pigmalió», adaptació de 1957.

«Llavors, Pigmalió modelà, inspirant-se en el seu ideal, una estàtua de marfil a la que anomenà Galatea. La llegenda conta que l’estàtua de la jove donzella era tan bella i perfecta que en va caure perdudament enamorat. Pel profund amor i devoció que professava a la seva creació, la besava i la vestia amb encantadores teles. Hauria donat el que fos perquè la seva verge de marfil cobrés vida, tal era el seu estat d’apassionament.

«Segons explica el poeta Ovidi, en una de les festes dedicades a la deessa de l’amor, Venus, Pigmalió va elevar-li les seves súpliques». 👉enllaç

«La clau de Pigmalió rau, doncs, en el desenllaç. El tema central no és tant la creació d’una nova personalitat com els efectes d’una reorientació de la personalitat que fan impossible tornar a viure com abans. La mobilitat social, per mediació de la llengua, crea una profunda inseguretat psicològica Per això, trobo desencertat que en la versió catalana de 1986 no es publiqués l’epíleg de Bernard Shaw, on aquest deixa clar com se n’ha d’interpretar el final. El final de l’obra no és el de l’amor entre l’escultor i la seva obra com a Galatea. Liza acaba casant-se amb Fred/Fortuny, també un desclassat però amb bona ascendència, un petit aristòcrata vingut a menys.

«L’obra fou estrenada el 1914 en alemany i el 1916 en anglès. Tingué una primera versió cinematogràfica el 1938 i una versió en teatre musical, My Fair Lady, on s’altera el final de l’obra de manera que s’insinua una relació amorosa entre Higgins i Liza. A partir de la versió cinematogràfica del 1938, Shaw n’escrigué una versió definitiva el 1941, en la qual incorporava l’epíleg ja esmentat: Liza es casa amb Fred i esdevé molt probablement propietària de la floristeria. Aquest epíleg no s’incorporà a la versió catalana del 1986 però sí a la del 1997.
Pigmalió, com sabem, evoca els mites de la Ventafocs i de Galatea –l’estàtua que fa l’escultor Pigmalió i que, després de cobrar vida, acaba enamorant el seu autor.

«Pigmalió és una faula lingüística explícitament didàctica: evoca el tema universal de fins a quin punt la manera de parlar ens limita l’èxit social. Les adaptacions catalanes han d’aconseguir traspassar d’un món a l’altre, adaptar les relacions intrasistèmiques que es troben en l’original anglès i conservar-ne la intencionalitat crítica. La història sociolingüística específica del català fa complexa i envitricollada aquesta adaptació per les raons que exposo tot seguit». 👉enllaç

Temes de debat i comentari

L'autor, l'obra i el mite clàssic.

Les versions cinematogràfiques i teatrals.

El poder transformador del llenguatge.

El desig de canviar a l'altre.

Llenguatge i classe social.

La manipulació de l'altre.

Els elements simbòlics: l'espill, el bany, la botiga de flors.

El matrimoni per conveniència.

[19]. 1598. William Shakespeare, «Romeu i Julieta»

 

 1:59:00

«Romeo and Juliet», film 2013

👉enllaç

Substital: afegiu subtítols a Youtube 👉enllaç

Extensió de Chrome (que funciona prou bé) per trobar i afegir subtítols als vídeos en diferents llengües. Sempre que puguem, cal veure les pel·lícules en la V.O. (versió original).

 

(1996) 👉enllaç

(1998) 👉enllaç

(1961) 👉 enllaç

El lleidatà Magí Morera i Galícia fou traductor assidu de Shakespeare. Al 1913 en publicà una selecta dels sonets. Ja havia versat el Macbeth (1907), i després sortirien les traduccions de Coriolà (1918), Hamlet (1920), i Romeu i Julieta (1923). 👉enllaç a viquitexts

Fragment de l’escena segona de l’acte segon

👉enllaç

ROMEU
Parla:
torna a parlar, àngel meu, que aquesta nit
llueixes amb tal glòria allà a l’altura
com ho fa un missatger alat del cel
als ulls meravellats d’aquells mortals
que el contemplen, tirant el cap enrere,
quan ell cavalca els núvols cançoners
per solcar l’amplitud del si de l’aire.

JULIETA
Oh, Romeu! Oh, Romeu! Per què ets Romeu?
Renega els pares i refusa el nom;
o, si no ho vols, jura ser el meu amor
i jo ja no seré una Capulet.

ROMEU
[A part] L’escolto més estona, o li responc?

JULIETA
De tu, només el nom m’és enemic;
tu ets tu: no ho ets pas, un Montagut.
Què és un Montagut? No és mà, ni peu,
ni braç, ni cara, ni cap altre membre
d’un cos humà. Oh, sigues un altre nom!
Què val un nom? Girant el de la rosa,
faria la mateixa dolça flaire.
També Romeu, si no es digués Romeu,
servaria els encisos que ja té
sense aquest títol. Treu-te el nom, Romeu,
i a canvi del que no és cap part de tu,
pren-me sencera a mi.

ROMEU
I jo et prenc pel mot:
digue’m només “Amor”, en nou bateig,
i ja no tornaré a ser mai Romeu.

JULIETA
¿Qui ets tu, que a l’empara de la nit
m’escoltes els secrets?

ROMEU
Si és amb un nom,
no sé com explicar-te qui sóc jo:
el meu nom, bella santa, m’és odiós,
perquè és un enemic de tu mateixa;
si només fos escrit, l’estriparia.

JULIETA
Encara no he begut ni cent paraules
d’aquests llavis, i ja en conec el so:
no ets, tu, Romeu, i doncs un Montagut?

ROMEU
Cap dels dos, si cap d’ells et desagrada.

SHAKESPEARE, William. Romeu i Julieta. Traducció de Miquel Desclot. 

Per al Teatre Lliure, 2002. Barcelona, Proa, 2004.

Traduït per Miquel Desclot

Temes de debat i comentari

Autor i obra en el seu temps.

Versions cinematogràfiques destacades.

La força de l'amor passió.

La llibertat individual vs família i societat.

Les disputes per amor.

La mort per amor.

El matrimoni secret.

La inevitabilitat del destí.

[18]. Segle V ane. Sòfocles, «Èdip Rei»

 Èdip i l'esfinx.

1:36:00
Representació teatral (anglès).

 1:37:00

«Oedipus the King», film 1967

 1:35:00

«Edipo Rey» (teatre, castellà). 

«El mite d’Edip és un dels més coneguts del món clàssic. En ell es veu reflectit el sentit últim de la tragèdia i com, facin el que facin, els seus protagonistes sempre estan abocats a acomplir el seu destí sigui quin sigui i per més que intentin defugir-lo. Els déus són els qui tenen cura de decidir què ens està reservat i no podem desconfiar del seu poder. Per altra banda, Sòfocles utilitza la ironia tràgica, ja que Èdip, com més intenta allunyar-se del seu destí i del vaticini de l’oracle, en realitat, sense saber-ho, més s’hi acosta. Amb un llenguatge impecable, aquest llibre us acostarà a la tragèdia en estat pur». 👉enllaç

«Èdip Rei (títol original en italià: Edipo re) és una pel·lícula italiana del 1967 basada en la tragèdia homònima de Sòfocles, dirigida per Pier Paolo Pasolini i interpretada per Silvana Mangano i Franco Citti. L'any 1967 va estar nominada a un Lleó d'Or al Festival Internacional de Cinema de Venècia. 👉enllaç

Temes de debat i comentari

Sòfocles i l'Atenes del seu temps.

Altres representacions i versions cinematogràfiques.

Lliure arbitri vs fat.

Ignorància vs coneixement.

L'orgull del governant, l'orgull de cadascú.

El sentit de culpa i de vergonya.

La justícia dels déus (del destí).

El coneixement o visió d'un mateix.